Fa 20 hores
dissabte, 28 / novembre / 2009
dimecres, 6 / maig / 2009
diumenge, 5 / abril / 2009
Carta oberta de resposta d'Ausiàs Fons-Cortada a la petició de dimissió d'Ausiàs Fons-Cortada del càrrec d'estudiant
Benvolgut Ausiàs,
abans de tot, et demano disculpes per els danys morals que et pugui haver ocasionat en mostrar tan mals resultats en l'avaluació d'aquest segon trimestre de segon curs d'humanitats. Entenc perfectament els motius del teu desànim i la teva indignació davant d'uns fets tant preocupants.
Escrivint aquestes línies i havent reflexionat sobre el greuge que sens dubte he infligit, em pregunto si existeixen arguments que el justifiquin.
Podria esmentar les hores i la disposició a l'estudi que m'ha robat la meva vinculació a la política universitària i al moviment estudiantil en general: les assemblees d'estudiants d'humanitats celebrades cada dilluns, la meva participació a les comissions que en surten i als cinefòrums que organitza, a les Juntes de Facultat (sobretot a la extraordinària arran de l'entrada de la policia a la UPF el dia 12 de Febrer); les eleccions a rector i la campanya per el vot en blanc a la qual em vaig unir; la meva adhesió a les manifestacions en contra de la violència utilitzada per la policia quan va entrar a la UB, així com la que condemnava la cacera d'estudiants del dia 18 de març (durant la primera manifestació) per part de la policia.
Podria escrimir també que la decisió de l'administració de la UPF de deixar els estudiants sense una setmana lliure de classes per la preparació dels exàmens no és precisament encertada. Sens dubte dificulta l'estudi el fet d'haver de fer un examen tan sols dos dies després d'acabar les classes.
Podria al·legar altres problemes, però no ho faré. I tampoc donaré a aquests la culpa. Crec que tinc prou capacitat per afrontar contratemps d'aquesta mena, capacitat per compaginar la meva feina d'estudiant amb la realització de la voluntat d'esperonar el meu esperit crític(¿no eren això les humanitas, posar en dubte les manifestacions humanes?) i capacitat per superar les petites dificultats que no depenen de nosaltres.
Per tant, assumiré i assumeixo tota la responsabilitat. Si algú s'ha de culpar és a mi i únicament a mi. A la meva falta de previsió, a la meva manca d'ordre i a la meva poca voluntat per treballar-los. I per això prendré mesures al respecte. Conscienciat per aquest avís, prometo un canvi en la meva metodologia i organització davant el pròxim trimestre.
Però no dimitiré. No ho faré perquè meva és la responsabilitat de remeiar el dany que he infligit a la reputació d'allò que represento. I això és precisament el que penso fer.
Escrivint aquestes línies i havent reflexionat sobre el greuge que sens dubte he infligit, em pregunto si existeixen arguments que el justifiquin.
Podria esmentar les hores i la disposició a l'estudi que m'ha robat la meva vinculació a la política universitària i al moviment estudiantil en general: les assemblees d'estudiants d'humanitats celebrades cada dilluns, la meva participació a les comissions que en surten i als cinefòrums que organitza, a les Juntes de Facultat (sobretot a la extraordinària arran de l'entrada de la policia a la UPF el dia 12 de Febrer); les eleccions a rector i la campanya per el vot en blanc a la qual em vaig unir; la meva adhesió a les manifestacions en contra de la violència utilitzada per la policia quan va entrar a la UB, així com la que condemnava la cacera d'estudiants del dia 18 de març (durant la primera manifestació) per part de la policia.
Podria escrimir també que la decisió de l'administració de la UPF de deixar els estudiants sense una setmana lliure de classes per la preparació dels exàmens no és precisament encertada. Sens dubte dificulta l'estudi el fet d'haver de fer un examen tan sols dos dies després d'acabar les classes.
Podria al·legar altres problemes, però no ho faré. I tampoc donaré a aquests la culpa. Crec que tinc prou capacitat per afrontar contratemps d'aquesta mena, capacitat per compaginar la meva feina d'estudiant amb la realització de la voluntat d'esperonar el meu esperit crític(¿no eren això les humanitas, posar en dubte les manifestacions humanes?) i capacitat per superar les petites dificultats que no depenen de nosaltres.
Per tant, assumiré i assumeixo tota la responsabilitat. Si algú s'ha de culpar és a mi i únicament a mi. A la meva falta de previsió, a la meva manca d'ordre i a la meva poca voluntat per treballar-los. I per això prendré mesures al respecte. Conscienciat per aquest avís, prometo un canvi en la meva metodologia i organització davant el pròxim trimestre.
Però no dimitiré. No ho faré perquè meva és la responsabilitat de remeiar el dany que he infligit a la reputació d'allò que represento. I això és precisament el que penso fer.
Ausiàs Fons-Cortada
dijous, 26 / març / 2009
Estafa
Imagineu-vos que a la sortida d'un supermercat veieu un DIN A4 on s'anuncia un "viatge de compres" a Andorra. Sortida a les 6:00 a ... per arribar allà a les 9:00. Esmorzar, una xerrada comercial i un obsequi d'un pernil per els homes i 5 litres d'oli per les senyores. Hi ha qui-sap-les faltes, però penseu que està bé.
Hi aneu, però oh, sorpresa!. L'autobús us porta a Sant Jaume de Frontanyà*. En comptes d'esmorzar us donen un comptaquilòmetres (per allò de la velocidad y el tocino), la xerrada és una performance sobre la reproducció de les libel·lules enanes i no donen pernil i oli, sinó un cassette d'aquells de benzinera, descolorit.
Us sentiu enganyats, o com a mínim perplexos.
Ara imagineu-vos una manifestació contra l'aplicació de bolonya a cops de porra que ha d'acabar a plaça Sant Jaume. Imagineu-vos que, en contra de tot pronòstic acaba a Sants, que pel camí s'afegeix un autobús ple de "raveros", que quan arribeu a plaça Osca et comencen a parlar de que la crisi la paguin els rics i de que el sistema capitalista bla bla bla i que tot estigui decorat amb banderes independentistes i anarquistes.
Com us sentiríeu?
Us sentiu enganyats, o com a mínim perplexos.
Ara imagineu-vos una manifestació contra l'aplicació de bolonya a cops de porra que ha d'acabar a plaça Sant Jaume. Imagineu-vos que, en contra de tot pronòstic acaba a Sants, que pel camí s'afegeix un autobús ple de "raveros", que quan arribeu a plaça Osca et comencen a parlar de que la crisi la paguin els rics i de que el sistema capitalista bla bla bla i que tot estigui decorat amb banderes independentistes i anarquistes.
Com us sentiríeu?
*amb tot el respecte pels habitants de Sant Jaume de Frontanyà
dijous, 19 / març / 2009
Crònica del 18/03/09
Arribem a pl. Universitat i hi veiem molta gent. Molta significa molta. Ens fiquem al mig i, mentre esperem que comenci tot, apostem: quants policies comptem i quants secretes. Després de les primeres proclames, comencem a avançar. Baixem tranquil•lament per Pelai, i començo a identificar quin tipus de gent corre per allà: estudiants vestits de “radicals” (segons els mitjans de comunicació), amb banderes i tota la pesca; velles glòries de les manifestacions; però sobretot estudiants i prou. Veig que hi ha gent que esgrimeixen llibres com a protesta. Li’n demano un a una amiga: el lloro de Flaubert, de Julian Barnes, un bon llibre però massa vermell pel meu gust: semblo un maoista durant la revolució cultural.
Arribem a rambles i comencen les primeres corregudes. Com sempre la capçalera ha intentat baixar per rambles i ha estat rebutjada. Més tard veuria les imatges: sorprèn el soroll que fa una porra impactant contra les cames dels manifestants. La gent torna a lloc i seguim normal.
Davant de portal de l’àngel ens asseiem. Girats cap als mossos que “protegeixen” el carrer comercial mostrem els llibres o les mans esteses, pensant que així demostravem les nostres intencions pacífiques. I de moment ho aconseguim. Alguns aprofiten per sortir als mitjans: monten un photocall amb pancartes darrere. La veritat, em molesta un xic, però si així es parla del tema, endavant.
Fins a Urquinaona tot tranquil. També el primer tram de Via Laietana. Arribant al primer carrer tallat pels antiavalots tornen les xiulades i els insults als mossos, i comença el llançament d’escombraries. No sé si ho entenen, però no seré ja qui es quedarà per explicar-los-hi. Arribem a l’altura del carrer Jaume I amb intenció d’entrar a pl. Sant Jaume, però no es pot passar. Quatre furgones en fila i una línia policial ens ho impedeixen. Seiem a terra de nou.
Fins ara la manifestació ha anat molt bé (exeptuant els incident de les Rambles). Deixant de banda alguns petits incidents, hem cridat i hem marxat pacíficament. Armats amb llibres, els que en portàvem, amb banderes o amb pancartes. Res més. Però en aquest punt comencen els problemes. Un grup de professionals de la manifestació arriben encaputxats i amb banderes davant dels mossos i comencen a increpar. Les mitges càrregues i les conseqüents estampides es repeteixen cada mig minut, fins que n’hi ha una que és la de veritat. Tota la massa de manifestants es veuen empesos pel carrer Argenteria. Hi ha qui corre més, qui corre menys, qui fa barricades o qui perd el mòbil, com jo.
Arribo cansat fins al fossar de les moreres i no paro de sentir crits, sirenes i l’helicòpter. Penso que ja estic fora de perill, però llavors veig que vénen per darrere, i toca tornar a córrer. Ens repleguem uns quants amb els que havíem començat i decidim anar fins la UPF. Al carrer Picasso, però, no paren de passar patrulles amunt i avall i decidim anar en direcció l’estació de França, però també hi ha patrulles. Acabem a un bar al final del carrer Picasso. Amb por, seiem com si fossim uns estudiants no manifestats.
Allà comencen a trucar als coneguts: uns han corregut de la Catedral fins al Born, i uns altres fins a la plaça Sant Jaume (irònicament). Altres els han ruixat, i altres han hagut de córrer tant bon punt els ha vist una furgoneta de mossos i els han començat a perseguir. Ja no era una dissolució, era una cacera.
Poc a poc anem fent un mapa mental: el barri de la ribera està rodejat, i la gent està refugiada als bars que no han tancat. Esperem més de tres quarts d’hora i anem a la Pompeu. Sopem i comprovem que tothom estigui bé. Tres han rebut, un ha hagut d’anar a l’hospital i tot (això ho he sabut el dia després).
Un cop anul•lat el mòbil, marxo amb l’últim metro a casa. Arribo, miro la premsa, tranquil•litzo ma mare i em fico al llit. Però no puc dormir. Visc prop d’un hospital i les sirenes em recorden les dels mossos.
(aquest text forma part d'un recull de crònique d'aquest mateix fet que trobareu aquí)
Arribem a rambles i comencen les primeres corregudes. Com sempre la capçalera ha intentat baixar per rambles i ha estat rebutjada. Més tard veuria les imatges: sorprèn el soroll que fa una porra impactant contra les cames dels manifestants. La gent torna a lloc i seguim normal.
Davant de portal de l’àngel ens asseiem. Girats cap als mossos que “protegeixen” el carrer comercial mostrem els llibres o les mans esteses, pensant que així demostravem les nostres intencions pacífiques. I de moment ho aconseguim. Alguns aprofiten per sortir als mitjans: monten un photocall amb pancartes darrere. La veritat, em molesta un xic, però si així es parla del tema, endavant.
Fins a Urquinaona tot tranquil. També el primer tram de Via Laietana. Arribant al primer carrer tallat pels antiavalots tornen les xiulades i els insults als mossos, i comença el llançament d’escombraries. No sé si ho entenen, però no seré ja qui es quedarà per explicar-los-hi. Arribem a l’altura del carrer Jaume I amb intenció d’entrar a pl. Sant Jaume, però no es pot passar. Quatre furgones en fila i una línia policial ens ho impedeixen. Seiem a terra de nou.
Fins ara la manifestació ha anat molt bé (exeptuant els incident de les Rambles). Deixant de banda alguns petits incidents, hem cridat i hem marxat pacíficament. Armats amb llibres, els que en portàvem, amb banderes o amb pancartes. Res més. Però en aquest punt comencen els problemes. Un grup de professionals de la manifestació arriben encaputxats i amb banderes davant dels mossos i comencen a increpar. Les mitges càrregues i les conseqüents estampides es repeteixen cada mig minut, fins que n’hi ha una que és la de veritat. Tota la massa de manifestants es veuen empesos pel carrer Argenteria. Hi ha qui corre més, qui corre menys, qui fa barricades o qui perd el mòbil, com jo.
Arribo cansat fins al fossar de les moreres i no paro de sentir crits, sirenes i l’helicòpter. Penso que ja estic fora de perill, però llavors veig que vénen per darrere, i toca tornar a córrer. Ens repleguem uns quants amb els que havíem començat i decidim anar fins la UPF. Al carrer Picasso, però, no paren de passar patrulles amunt i avall i decidim anar en direcció l’estació de França, però també hi ha patrulles. Acabem a un bar al final del carrer Picasso. Amb por, seiem com si fossim uns estudiants no manifestats.
Allà comencen a trucar als coneguts: uns han corregut de la Catedral fins al Born, i uns altres fins a la plaça Sant Jaume (irònicament). Altres els han ruixat, i altres han hagut de córrer tant bon punt els ha vist una furgoneta de mossos i els han començat a perseguir. Ja no era una dissolució, era una cacera.
Poc a poc anem fent un mapa mental: el barri de la ribera està rodejat, i la gent està refugiada als bars que no han tancat. Esperem més de tres quarts d’hora i anem a la Pompeu. Sopem i comprovem que tothom estigui bé. Tres han rebut, un ha hagut d’anar a l’hospital i tot (això ho he sabut el dia després).
Un cop anul•lat el mòbil, marxo amb l’últim metro a casa. Arribo, miro la premsa, tranquil•litzo ma mare i em fico al llit. Però no puc dormir. Visc prop d’un hospital i les sirenes em recorden les dels mossos.
(aquest text forma part d'un recull de crònique d'aquest mateix fet que trobareu aquí)
dimarts, 17 / març / 2009
Cita a cegues
Fent cua per entrar a la biblioteca, l'escriptor famós es pregunta si no hauria estat més fàcil deixar-se d'experiments. Des que va arribar a la ciutat s’ha proposat, per un cop, recobrar el seu estatus de persona normal, passar desapercebut entre la gent per conéixer “la ciutat real" –de la que tant parlava als seus llibres–, lluny de periodistes, fotògrafs, autoritats i aduladors enganxifosos de l’elit cultural.
Això, però, comporta sacrificis. Ha renunciat a la suite de l’hotel més car de la ciutat, als millors restaurants, a les visites personalitzades als llocs emblemàtics –que segons com ja li va bé– i sobretot a tenir algú que el porti d’un lloc a l’altre. Ja quasi no se’n recordava de què era fer-se entendre amb les noies de les oficines de turisme (que parlen un anglès limitat) i aconseguir un mapa dels transports, d’ubicar-se enmig de cotxes i turistes molestant amb sorolls impertinents i de no trobar les plaques dels carrers quan més les necessita.
Havia quedat amb el seu editor a una biblioteca d’un dels barris alts –topogràficament parlant– de la ciutat on havia de mantenir una conversa amb una directora de cine que no li interessava, i feia tard. Només sortir del metro, va veure una cua que rodejava la immensa plaça mig en obres, i es va posar a l’últim lloc. Quan al cap de deu minuts va veure que la cua no avançava, l’escriptor famós va preguntar a un noi que passava per allà si la gent ja entrava, però el seu anglès niponitzat va dificultar d’allò més la conversa.
L’escriptor real, arribat a aquest punt de la narració, troba un bicing ple i no dubta a servir-se’n. Deixant-se portar per els carrers descendents de Gràcia, oblida poc a poc el final que tenia previst. Ve de Lesseps, on Haruki Murakami i Isabel Coixet havien de mantenir una conversa que no hauria entès perquè seria en anglès. Per això, en sortir del metro i veure la llarga cua que rodejava la immensa plaça mig en obres, en comptes de posar-se a l’últim lloc, va pensar que no tenia importància i que encara eren verdes. Es va acostar fins la porta, on va estar parlant amb una amiga que esperava des de feia tres hores:
–Encara no ha arribat?
–No ho crec, jo no l’he vist, i els de dins tampoc, però diuen que anem entrant.
Vist el panorama, va decidir tornar cap a casa. A l’últim lloc de la cua, un japonès que parlava un anglès estrany va demanar-li no sap què, però no li va saber contestar.
dimarts, 3 / febrer / 2009
Dissabte 24
Brandant el tronc cap a una i altra banda el plataner mira atònit el panorama del seu voltant. El seu company, el de la dreta, jau a la calçada entorpint el pas a un conductor que li costa dominar un Citroën ZX blau-verdós amb cinta aïllant en comptes de finestra. El de l’esquerra descansa sobre el vidre d’una furgoneta blanca carregada de mitjons que espera començar la jornada. Són al carrer Dos de Maig i avui tocava mercat.
El rètol de l’únic bar que divisa (l’altre el van tancar farà un any) li ha esporgat tres branques ara escampades per la vorera, i les altres ja no sap on són (n’ha vist una que fugia per sobre les Glòries, potser fins el mar). És poc més que el pal de la llum que fa temps van col•locar-li davant i que ha estat objectiu de mofa durant llargues temporades d’avorriment. Està mutilat, i sap que la seva ombra no arrecerarà mai més la parada d’estris de cuina els dilluns i els dimecres, ni la de perfums de marques desconegudes els divendres i dissabtes. I se sent inútil.
El contenidor groc (mai no se’n recorda què ha de contenir) fa estona que ha marxat, i ara pot veure, després de 25 anys, que al número 5 hi venien pintura, teles metàl•liques i escales plegables. Ara s’han mudat al carrer de sobre. Ja li estranyava no veure l’home arrepapat a la butaca, que encara hi és, i amb els peus a la cadira plegable, ni el noi jove que corria amunt i avall amb el carretó. El local es va cremar un dissabte ja fa dies, però no sabia que s’haguessin traslladat.
Al magatzem de davant li falten dues finestres, i un gat hi ha entrat esporuguit enfilant-se per la xurreria, que encara aguanta. No té esma ni per perseguir les tres rates que devoren la imitació d’una butaca antiga. Està massa cansat. Amb el pèl estarrufat, prefereix amagar-se a una caixa de camises, i aprofitar, això sí, per urpar-ne un parell, amb ratlles verticals roses i grogues, d’aquelles que fan mal d’ulls. Protegit dins el cartró, ni s’ha adonat del forat que acaba d’aparèixer a la teulada.
El plataner sent el vent, que circula pel carrer Aragó ocupant els cinc carrils sense respectar velocitats ni semàfors. El vent i unes sirenes que li van al darrere i criden “emergència” desafiant l’oïda dels veïns esporuguits que tanquen portes i finestres. Només un jove, càmera en mà, es resisteix a l’estampida per deixar constància de la persecució i immortalitzar les últimes hores del plataner, que poc a poc es va desarrelant.
El rètol de l’únic bar que divisa (l’altre el van tancar farà un any) li ha esporgat tres branques ara escampades per la vorera, i les altres ja no sap on són (n’ha vist una que fugia per sobre les Glòries, potser fins el mar). És poc més que el pal de la llum que fa temps van col•locar-li davant i que ha estat objectiu de mofa durant llargues temporades d’avorriment. Està mutilat, i sap que la seva ombra no arrecerarà mai més la parada d’estris de cuina els dilluns i els dimecres, ni la de perfums de marques desconegudes els divendres i dissabtes. I se sent inútil.
El contenidor groc (mai no se’n recorda què ha de contenir) fa estona que ha marxat, i ara pot veure, després de 25 anys, que al número 5 hi venien pintura, teles metàl•liques i escales plegables. Ara s’han mudat al carrer de sobre. Ja li estranyava no veure l’home arrepapat a la butaca, que encara hi és, i amb els peus a la cadira plegable, ni el noi jove que corria amunt i avall amb el carretó. El local es va cremar un dissabte ja fa dies, però no sabia que s’haguessin traslladat.
Al magatzem de davant li falten dues finestres, i un gat hi ha entrat esporuguit enfilant-se per la xurreria, que encara aguanta. No té esma ni per perseguir les tres rates que devoren la imitació d’una butaca antiga. Està massa cansat. Amb el pèl estarrufat, prefereix amagar-se a una caixa de camises, i aprofitar, això sí, per urpar-ne un parell, amb ratlles verticals roses i grogues, d’aquelles que fan mal d’ulls. Protegit dins el cartró, ni s’ha adonat del forat que acaba d’aparèixer a la teulada.
El plataner sent el vent, que circula pel carrer Aragó ocupant els cinc carrils sense respectar velocitats ni semàfors. El vent i unes sirenes que li van al darrere i criden “emergència” desafiant l’oïda dels veïns esporuguits que tanquen portes i finestres. Només un jove, càmera en mà, es resisteix a l’estampida per deixar constància de la persecució i immortalitzar les últimes hores del plataner, que poc a poc es va desarrelant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)