L'Ausi té un Bloc

Estafa

2009-03-26T16:55:00.000-07:00

Imagineu-vos que a la sortida d'un supermercat veieu un DIN A4 on s'anuncia un "viatge de compres" a Andorra. Sortida a les 6:00 a ... per arribar allà a les 9:00. Esmorzar, una xerrada comercial i un obsequi d'un pernil per els homes i 5 litres d'oli per les senyores. Hi ha qui-sap-les faltes, però penseu que està bé.

Hi aneu, però oh, sorpresa!. L'autobús us porta a Sant Jaume de Frontanyà*. En comptes d'esmorzar us donen un comptaquilòmetres (per allò de la velocidad y el tocino), la xerrada és una performance sobre la reproducció de les libel·lules enanes i no donen pernil i oli, sinó un cassette d'aquells de benzinera, descolorit.

Us sentiu enganyats, o com a mínim perplexos.

Ara imagineu-vos una manifestació contra l'aplicació de bolonya a cops de porra que ha d'acabar a plaça Sant Jaume. Imagineu-vos que, en contra de tot pronòstic acaba a Sants, que pel camí s'afegeix un autobús ple de "raveros", que quan arribeu a plaça Osca et comencen a parlar de que la crisi la paguin els rics i de que el sistema capitalista bla bla bla i que tot estigui decorat amb banderes independentistes i anarquistes.

Com us sentiríeu?

*amb tot el respecte pels habitants de Sant Jaume de Frontanyà

Crònica del 18/03/09

2009-03-19T18:11:00.000-07:00

Arribem a pl. Universitat i hi veiem molta gent. Molta significa molta. Ens fiquem al mig i, mentre esperem que comenci tot, apostem: quants policies comptem i quants secretes. Després de les primeres proclames, comencem a avançar. Baixem tranquil•lament per Pelai, i començo a identificar quin tipus de gent corre per allà: estudiants vestits de “radicals” (segons els mitjans de comunicació), amb banderes i tota la pesca; velles glòries de les manifestacions; però sobretot estudiants i prou. Veig que hi ha gent que esgrimeixen llibres com a protesta. Li’n demano un a una amiga: el lloro de Flaubert, de Julian Barnes, un bon llibre però massa vermell pel meu gust: semblo un maoista durant la revolució cultural.

Arribem a rambles i comencen les primeres corregudes. Com sempre la capçalera ha intentat baixar per rambles i ha estat rebutjada. Més tard veuria les imatges: sorprèn el soroll que fa una porra impactant contra les cames dels manifestants. La gent torna a lloc i seguim normal.

Davant de portal de l’àngel ens asseiem. Girats cap als mossos que “protegeixen” el carrer comercial mostrem els llibres o les mans esteses, pensant que així demostravem les nostres intencions pacífiques. I de moment ho aconseguim. Alguns aprofiten per sortir als mitjans: monten un photocall amb pancartes darrere. La veritat, em molesta un xic, però si així es parla del tema, endavant.

Fins a Urquinaona tot tranquil. També el primer tram de Via Laietana. Arribant al primer carrer tallat pels antiavalots tornen les xiulades i els insults als mossos, i comença el llançament d’escombraries. No sé si ho entenen, però no seré ja qui es quedarà per explicar-los-hi. Arribem a l’altura del carrer Jaume I amb intenció d’entrar a pl. Sant Jaume, però no es pot passar. Quatre furgones en fila i una línia policial ens ho impedeixen. Seiem a terra de nou.

Fins ara la manifestació ha anat molt bé (exeptuant els incident de les Rambles). Deixant de banda alguns petits incidents, hem cridat i hem marxat pacíficament. Armats amb llibres, els que en portàvem, amb banderes o amb pancartes. Res més. Però en aquest punt comencen els problemes. Un grup de professionals de la manifestació arriben encaputxats i amb banderes davant dels mossos i comencen a increpar. Les mitges càrregues i les conseqüents estampides es repeteixen cada mig minut, fins que n’hi ha una que és la de veritat. Tota la massa de manifestants es veuen empesos pel carrer Argenteria. Hi ha qui corre més, qui corre menys, qui fa barricades o qui perd el mòbil, com jo.

Arribo cansat fins al fossar de les moreres i no paro de sentir crits, sirenes i l’helicòpter. Penso que ja estic fora de perill, però llavors veig que vénen per darrere, i toca tornar a córrer. Ens repleguem uns quants amb els que havíem començat i decidim anar fins la UPF. Al carrer Picasso, però, no paren de passar patrulles amunt i avall i decidim anar en direcció l’estació de França, però també hi ha patrulles. Acabem a un bar al final del carrer Picasso. Amb por, seiem com si fossim uns estudiants no manifestats.

Allà comencen a trucar als coneguts: uns han corregut de la Catedral fins al Born, i uns altres fins a la plaça Sant Jaume (irònicament). Altres els han ruixat, i altres han hagut de córrer tant bon punt els ha vist una furgoneta de mossos i els han començat a perseguir. Ja no era una dissolució, era una cacera.

Poc a poc anem fent un mapa mental: el barri de la ribera està rodejat, i la gent està refugiada als bars que no han tancat. Esperem més de tres quarts d’hora i anem a la Pompeu. Sopem i comprovem que tothom estigui bé. Tres han rebut, un ha hagut d’anar a l’hospital i tot (això ho he sabut el dia després).

Un cop anul•lat el mòbil, marxo amb l’últim metro a casa. Arribo, miro la premsa, tranquil•litzo ma mare i em fico al llit. Però no puc dormir. Visc prop d’un hospital i les sirenes em recorden les dels mossos.

(aquest text forma part d'un recull de crònique d'aquest mateix fet que trobareu aquí)

2009-03-17T14:29:00.000-07:00

Cita a cegues

Fent cua per entrar a la biblioteca, l'escriptor famós es pregunta si no hauria estat més fàcil deixar-se d'experiments. Des que va arribar a la ciutat s’ha proposat, per un cop, recobrar el seu estatus de persona normal, passar desapercebut entre la gent per conéixer “la ciutat real" –de la que tant parlava als seus llibres–, lluny de periodistes, fotògrafs, autoritats i aduladors enganxifosos de l’elit cultural.

Això, però, comporta sacrificis. Ha renunciat a la suite de l’hotel més car de la ciutat, als millors restaurants, a les visites personalitzades als llocs emblemàtics –que segons com ja li va bé– i sobretot a tenir algú que el porti d’un lloc a l’altre. Ja quasi no se’n recordava de què era fer-se entendre amb les noies de les oficines de turisme (que parlen un anglès limitat) i aconseguir un mapa dels transports, d’ubicar-se enmig de cotxes i turistes molestant amb sorolls impertinents i de no trobar les plaques dels carrers quan més les necessita.

Havia quedat amb el seu editor a una biblioteca d’un dels barris alts –topogràficament parlant– de la ciutat on havia de mantenir una conversa amb una directora de cine que no li interessava, i feia tard. Només sortir del metro, va veure una cua que rodejava la immensa plaça mig en obres, i es va posar a l’últim lloc. Quan al cap de deu minuts va veure que la cua no avançava, l’escriptor famós va preguntar a un noi que passava per allà si la gent ja entrava, però el seu anglès niponitzat va dificultar d’allò més la conversa.

L’escriptor real, arribat a aquest punt de la narració, troba un bicing ple i no dubta a servir-se’n. Deixant-se portar per els carrers descendents de Gràcia, oblida poc a poc el final que tenia previst. Ve de Lesseps, on Haruki Murakami i Isabel Coixet havien de mantenir una conversa que no hauria entès perquè seria en anglès. Per això, en sortir del metro i veure la llarga cua que rodejava la immensa plaça mig en obres, en comptes de posar-se a l’últim lloc, va pensar que no tenia importància i que encara eren verdes. Es va acostar fins la porta, on va estar parlant amb una amiga que esperava des de feia tres hores:

–Encara no ha arribat?
–No ho crec, jo no l’he vist, i els de dins tampoc, però diuen que anem entrant.

Vist el panorama, va decidir tornar cap a casa. A l’últim lloc de la cua, un japonès que parlava un anglès estrany va demanar-li no sap què, però no li va saber contestar.

Dissabte 24

2009-02-03T15:12:00.000-08:00

Brandant el tronc cap a una i altra banda el plataner mira atònit el panorama del seu voltant. El seu company, el de la dreta, jau a la calçada entorpint el pas a un conductor que li costa dominar un Citroën ZX blau-verdós amb cinta aïllant en comptes de finestra. El de l’esquerra descansa sobre el vidre d’una furgoneta blanca carregada de mitjons que espera començar la jornada. Són al carrer Dos de Maig i avui tocava mercat.

El rètol de l’únic bar que divisa (l’altre el van tancar farà un any) li ha esporgat tres branques ara escampades per la vorera, i les altres ja no sap on són (n’ha vist una que fugia per sobre les Glòries, potser fins el mar). És poc més que el pal de la llum que fa temps van col•locar-li davant i que ha estat objectiu de mofa durant llargues temporades d’avorriment. Està mutilat, i sap que la seva ombra no arrecerarà mai més la parada d’estris de cuina els dilluns i els dimecres, ni la de perfums de marques desconegudes els divendres i dissabtes. I se sent inútil.

El contenidor groc (mai no se’n recorda què ha de contenir) fa estona que ha marxat, i ara pot veure, després de 25 anys, que al número 5 hi venien pintura, teles metàl•liques i escales plegables. Ara s’han mudat al carrer de sobre. Ja li estranyava no veure l’home arrepapat a la butaca, que encara hi és, i amb els peus a la cadira plegable, ni el noi jove que corria amunt i avall amb el carretó. El local es va cremar un dissabte ja fa dies, però no sabia que s’haguessin traslladat.

Al magatzem de davant li falten dues finestres, i un gat hi ha entrat esporuguit enfilant-se per la xurreria, que encara aguanta. No té esma ni per perseguir les tres rates que devoren la imitació d’una butaca antiga. Està massa cansat. Amb el pèl estarrufat, prefereix amagar-se a una caixa de camises, i aprofitar, això sí, per urpar-ne un parell, amb ratlles verticals roses i grogues, d’aquelles que fan mal d’ulls. Protegit dins el cartró, ni s’ha adonat del forat que acaba d’aparèixer a la teulada.

El plataner sent el vent, que circula pel carrer Aragó ocupant els cinc carrils sense respectar velocitats ni semàfors. El vent i unes sirenes que li van al darrere i criden “emergència” desafiant l’oïda dels veïns esporuguits que tanquen portes i finestres. Només un jove, càmera en mà, es resisteix a l’estampida per deixar constància de la persecució i immortalitzar les últimes hores del plataner, que poc a poc es va desarrelant.

L'autobús

2009-02-02T07:17:00.000-08:00

Cada cop li agrada menys l'autobús, i l'estació, i la gent que espera l'autobús a l'estació, i els turistes joves que viatgen fins Andorra per esquiar, carregats d'esquís, d'anoracs que passaran de moda la dècada que ve i de taules d'snowboard amb les botes posades, i les iaies grosses que "sempre" van "en autobús, a veure els fills", i que s'encanten per pujar les escales, i per pagar, i per seure, i que ronquen si seuen a prop teu, i si no no, i les pijes universitàries que es "posen al dia" sense vocals neutres dels cabells, del viatge de final de carrera a la riviera maia que "estará muy bien no?", de què fa la Clara, la Sílvia, la Carmen, la Eva i el Carlos, el Javi, el Borja i el Dani, i les famílies matriarcals amb noms extraradials que omplen els seients de nens, i de sorollets de nens, i d'amonestacions de les mares, i de les àvies, i d'alguna bufetada per acabar el bròquil i començar el plor, i de les noies que fa divendres que ha vist que fan el mateix trajecte el mateix dia i a la mateixa hora, i que sempre seuen al seient 29, finestra, al costat del 27, l'altra finestra, on seu ell, i que mai es diuen res, només es miren, fent veure que l'altre no ho sap, i es camuflen amb auriculars, o amb llibres, o amb diaris, o mirant per la finestra, o tancant els ulls sense dormir, o parlant amb algú altre, o observamt què no els agrada i escribint-ho en un paper sobre una carpeta, per publicar-ho en un bloc quan arribin a casa.

Gràcies

2009-01-26T14:04:00.000-08:00

A la seva cel·la, agafa el flagell de nou puntes que van regalar-li per nadal i comença, mecànicament, a mortificar-se per els seus pecats. El primer fa mal. També el segon. I el tercer i el quart i el cinquè, però a partir del sisè el dolor es converteix poc a poc en plaer. Arribats a aquest punt, sempre dóna gràcies a Déu per tot allò de bo que ha fet per ell. Al setè cop, li dóna gràcies per haver dotat l'home d'internet. Al vuitè, per haver-lo fet entrar a aquell xat que prometia "conéixer gent" en una llengua estrangera. Al novè per haver conegut a "soltera24". Al desè per haver tingut el valor per dir "dacrd" quan ella li va proposar quedar un dissabte a un restaurant una mica car de la ciutat del costat. A l'onzè per haver demanat una camisa, una colònia i el Porsche 911 del 1975 al seu germà (que li agraden els cotxes) per impressionar-la. Al dotzè per haver parat a aquell bar de carretera per fer una, dues i tres copes de whiskey del car i així donar-se ànims. Al tretzè, per haver sobrevalorat l'adherència del cotxe a l'asfalt. Al catorzè per haver sobrevalorat l'adherència del cotxe a l'asfalt just vora una església. Al quinzè per haver sobrevalorat l'adherència del cotxe a l'asfalt i haver volat trenta metres en direcció aquella església. Al setzè per haver volat trenta metres i xocar definitivament amb l'església. El ritme dels cops s'accelera. Al dissetè per haver vist una llum que el cridava i saber que es tractava de Déu (no d'una llanterna d'un bomber com afirmava tothom). Al divuitè per haver conegut Mossèn Schubert. I al dinovè per haver entès, gràcies a Schubert, que Déu l'havia salvat aquesta vegada, però que la salvació provenia d'un mateix. Després de la vintena flagelació (per inèrcia), s'aixeca i encèn un ciri davant d'un retall de diari penjat a la paret, sota del Sant Crist i del retrat de Sant Escribà.

Geneologia de Crist segons la premsa internacional

2009-01-21T11:40:00.000-08:00

Washington precedí a Adams, Adams a Jefferson, Jefferson a Madison i els seus consellers, Madison precedí a Monroe i a Adams II a la casa Blanca; Adams II precedí a Jackson, Jackson a van Buren, van Buren a Harrison, Harrison a Tyler, Tyler a Knox Polk, Knox Polk a Taylor a la presidència; Taylor precedí a Fillmore al tron de Washington; Fillmore precedí a Pierce, Pierce precedí al president Buchanan, Buchanan a Lincoln a la guerra de Secessió, Lincoln precedí a Johnson, Johnson a S. Grant, S. Grant a Hayes, Hayes a Garfield, Garfield a Arthur, Arthur a Cleveland, Cleveland a Harrison II, Harrison II a Cleveland II, Cleveland II a McKinley, McKinley a T.Roosvelt, T.Roosvelt a Taft, Taft a Wilson i als seus ministres durant la Gran Guerra. Després de la Gran Guerra, Wilson precedí a Harding, Harding a Coolidge, Coolidge a Hoover, Hoover a F.Roosvelt , Roosvelt a Truman, Truman a Eisenhower, Eisenhower a Kennedy, Kennedy a Johnson, Johnson a Nixon, Nixon a Ford, Ford a Carter, Carter a Reagan, Reagan a Bush, Bush a Clinton, espòs de Hilary, dels cuals esdevingué Obama, anomenat Crist, després d'una generació perduda.

Instruccions pràctiques per no arribar a les nou del matí a classe utilitzant el bicing

2009-01-20T11:40:00.000-08:00

Primerament l’universitari usuari del bicing haurà de sortir de casa amb l’estona suficient per, en hores de congestió del trànsit estàndard, arribar a peu fins la parada del bicing més propera al seu domicili i fer el recorregut que el separa d’aquesta parada fins la més pròxima a la universitat on estudia.

Un cop arribat a la parada de bicing més pròxima, l’usuari d’aquest servei que molt eficaçment ofereix l’ajuntament de Barcelona veurà que la pantalla l’avisa de que “no queden bicicletes disponibles” en aquella estació, encara que paradoxalment en pugui visionar un mínim de cinc enganxades a la barra. A la vegada l’informarà que en les estacions del voltant no queden tampoc bicicletes disponibles, fet que, si es comprova, topa amb la paradoxa anterior. L’usuari començarà a mostrar neguit rascant-se el cap amb un xic d’exageració.

Davant d’aquesta situació l’usuari emprendrà, a peu, el camí més recte cap a la universitat, desviant-se lleugerament per comprovar que les estacions de bicing pròximes a aquest camí són buides (ho diu la pantalla). L’usuari, a més de rascar.se el cap (de nou i en cada estació de bicing) començarà a mossegar-se el llavi de baix de manera nerviosa.

Quan per fi haurà arribat a mig camí trobarà una estació de bicing amb 11 bicicletes, situada davant d’una escola o una gran empresa. Allà passarà la targeta (sense treure-la de la cartera, que no cal) per on indiquen les instruccions i rebrà a canvi una bicicleta en mal estat. Li fallaran els frens (de davant, de darrere, o ambdós), la direcció o li faltarà aire a les rodes, i per tant haurà de canviar (l’usuari) la bicicleta per una altra que només falli en dos d’aquests exemples. Seguidament reprendrà el camí en bicicleta i a pas lleuger (perquè se li ha fet tard) arribant amb certa puntualitat (només passen cinc minuts de les nou) a l’estació de vora la universitat. La pantalla li dirà que no hi ha lloc per més bicicletes, encara que paradoxalment podrà visionar un mínim de cinc espais buits. A la vegada l’informarà que en les estacions del voltant no queden tampoc espais buits, fet que, si es comprova, topa amb la paradoxa anterior. L’usuari tornarà a rascar-se el cap amb un xic d’exageració, a mossegar-se el llavi de baix de manera nerviosa i a proferir puntades de peu a l’estació del bicing.

Un cop el peu li farà mal, buscarà, lluny del seu destí, una estació de bicing buida (que no es trobarà davant de cap escola ni cap gran empresa), hi deixarà la bicicleta i emprendrà, a peu i coixejant, el camí més recte cap a la universitat. Arribarà vint-i-cinc minuts tard i pensarà que, en comptes d’entrar (perquè és educat) anirà a prendre un cafè i un croissant de xocolata mentre llegeix La Vanguardia que ofereixen gratuïtament al bar de la universitat.

Fahrenheit 451 o la solució de l'humanista

2009-01-19T10:30:00.000-08:00

Fahrenheit 451 és un magnífic llibre de Ray Bradbury on es planteja un futur distòpic on els llibres han estat cremats. El motiu és que van anar caient en desús poc a poc, fins que al final van decidir cremar-los definitivament.

No sé ben bé què va portar a l'autor a cremar (ficcionalment) la literatura i el saber, però a mi, estudiant d'humanitats, se m'acudeix una molt bona justificació: la infelicitat que produeixen els llibres (un argument que fa servir Beatty, cap dels bombers-cremadorsdellibres a la novel·la).

Matiso. Un bon humanista ha d'haver llegit llibres de filosofia, d'història, d'art i òbviament de literatura, ha de conéixer (i poder recordar què deien) autors com Plató, Kant o Heidegger, Heròdot, Duby o Preston, Vasari, Winckelmann o Gombrich, Virgili, Cervantes o Cortàzar, i molts més. I quan dic molts, vull dir, de fet, MOLTS, tants que ets conscient que mai arribaràs a conéixer-los tots, ni a poder saber si els que coneixes són els bons, els que has de conéixer, perquè sempre te'n quedaran molts més per llegir. Arribat aquest punt, em sento com un personatge de Friedrich, palplantat davant d'una immensitat sense saber realment què fer. I això em fa infeliç.

Per tant, amics humanistes (amb carrera o sense), tatueu-vos les xifres 451 al braç, agafeu
el llançaflames, dirigiu-vos a la biblioteca i apreteu el gallet. Us sentireu molt millor.

L'Ausi se'n riu...

2009-01-18T13:47:00.000-08:00

Prenent l'actitud d'un adolescent bel·licós i avatguardista dels anys 20 (del segle passat), l'Ausi se'n riu d'aquells que es gasten diners (més) en llibretes de marques famoses. No li importa que l'utilitzés Hemingway, Picasso o altres genis, ja que, pensa, la llibreta no fa l'home sinó l'home la llibreta (tant literalment com figurativa).
A més a més, té enveja.